El dipòsit legal, un instrument d’origen francés per a garantir la preservació del patrimoni bibliogràfic

per David Silvestre

 El monarca Francesc I de França va ser l’impulsor d’aquesta institució jurídica a mitjan segle XVI

Aquelles persones aficionades a la lectura no tardaran a ubicar en les primeres pàgines d’un llibre el seu dipòsit legal. Aquest element obligatori, no només per a les publicacions literàries, sinó també per totes les obres sonores, visuals, audiovisuals i digitals produïdes a Espanya, és la institució jurídica que permet la preservació del patrimoni bibliogràfic, i de la resta de les disciplines que abasta, així com garantir el seu accés per a qualsevol persona interessada.

Per a conéixer quin va ser l’inici d’aquest instrument, hem de traslladar-nos fins a la França dels Valois, al segle XVI, una època en la qual, paral·lelament, la família Habsburg ja acaparava les corones d’Aragó i Castella sota la figura de Carles I, i Enric VIII d’Anglaterra hi havia trencat relacions amb l’Església catòlica per divorciar-se de la seua primera esposa: Catalina.

Va ser en eixe període històric, concretament el 28 de desembre de 1537, quan Francesc I de França va crear el dipòsit legal a través de l’Ordenança de Montpeller, la qual obligava a llibreters i impressors a depositar un exemplar de cada obra publicada a França a la Biblioteca Reial. El propòsit d’aquest decret, segons s’indicava, era “posar i reunir en la nostra llibreria totes les obres dignes de ser vistes que han sigut o seran fetes, compilades, ampliades, corregides… per a recórrer a aquests llibres si es perden a la memòria dels hòmens”.

Amb la creació del dipòsit legal naixia un instrument d’expressió de la cultura dels pobles, així com de la seua comunicació i transmissió per a les generacions vinents. Però no només amb aquest objectiu es va crear la institució. El dipòsit legal, durant un temps, també va ser una eina que va estendre el control del monarca sobre les obres que es publicaven a França, facilitant així el treball de censura d’idees i corrents de pensament que pogueren perjudicar els interessos de la corona, una segona intencionalitat que, amb el temps, va deixar de tindre importància.

Des de França, el dipòsit legal va creuar els Pirineus per establir-se també a Espanya amb el Reial Decret del 12 de gener de 1619, sota el regnat de Felip III, qui va establir el dret de la biblioteca de El Escorial de rebre un exemplar de totes les obres que s’imprimissin a l’estat. Quasi un segle després, Felip V va estendre aquest privilegi també a la Biblioteca Nacional d’Espanya, aleshores coneguda com la Llibreria Reial, mitjançant la Reial Cèdula del 26 de juliol de 1716.

Comparteix: